El meu interès pels rosers va néixer pràcticament quan era petita. A casa sempre hi ha hagut plantes en general, però sempre mostrava especial atenció pels rosers. Pensava com era possible com d’un grapat de fulles i punxes en podia sorgir una flor tan maca, vistosa i alhora que pogués fer tan bona olor. Amb els anys, he anat aprenent a través de terceres persones tècniques de poda o manteniment en general perquè anessin bé tot l’any.
En el cas dels rosers, el període de poda pot estar una mica més extens que els arbres, ja que aquests no comporten tanta feina. Però s’ha de tenir en compte que al moment que es veu que el roser comença a treure fulles petites ja no es pot fer res, perquè poses en perill la floració de la planta. Quan es torna a veure activitat quan ha passat el fred, és senyal que la sàvia està començant a fluir altre cop per les branques. Per això, és aconsellable podar el roser quan la sàvia està baixa, està a les arrels. Així ens assegurem que no es pot danyar de cap manera
Com s’ha vist anteriorment, a la fotografia de l’esquerra tenim el roser i el seu entorn sense podar ni arreglar, i a la dreta ja està podat i el terra net de males herbes. A continuació explicaré el procés que vaig seguir per deixar maco aquest exemplar que en aquest cas fa roses blanques.
Primer de tot vaig fer una valoració ràpida mirant a quina alçada voldria tallar les branques. Després, quines hauria de treure i finalment treure fulles que en un futur, entre aquesta poda i la de l’any vinent es poguessin convertir en un problema. Un cop identificats tots els punts a fer i tot plegat per millorar la visibilitat del terra, vaig treure les males herbes i aprofitant que hi havia superfície aprofitable, vaig plantar uns bulbs d’unes flors. Seguidament, amb les tisores de mà, les petites, vaig fer un buidatge general per millorar la visibilitat. Aquest procés es fa principalment per facilitar al final la decisió de com quedarà o fins i tot de donar-li una forma específica. Vaig retirar aproximadament uns 50 centímetres de brancada que sobrava. Ara que ja tenia la base clara, només quedava profunditzar més. Això vol dir parar molta més atenció al que s’està fent. Aquí era qüestió de mirar el roser per sobre i eliminar les branques o fulles que tinguessin una crescuda cap a l’interior de la planta i deixar totes les que tinguessin una crescuda cap a fora. És imprescindible també que al moment de fer el tall, donar un angle per evitar que es pugui acumular aigua o que una gelada pugui perjudicar la ferida. Depèn d’on estigui ubicat, en aquest cas està contra una paret, tampoc interessa deixar-ne cap que pugui créixer en aquella direcció. Quan ja vaig haver retirat tot el que havia de treure tant branques com fulles, la feina ja estava feta. Això ho vaig fer en una mitja hora.