Cactus Parodia Buiningii

La Parodia Buiningii és originària d’Amèrica del sud, concretament del nord d’Uruguai i sud de Brasil. Es coneix amb el sinònim científic de Notocactus buiningii. És un cactus solitari, aplanat i dels més distintius dintre de la categoria de Parodia. Té el cos d’un verd maragda brillant que és realment preciós i únic per aquells ulls que ho saben apreciar. Tot i la seva reduïda dimensió, té tot el seu cos envoltat de costelles, unes 16 força pronunciades, rectes i afilades, de fins a dos centímetres d’alçada, amb tubercles estrets en forma de fulles entre les arèoles. Aquestes, són llanoses quan el cactus és petit i la va perdent a mesura que va creixent. Té entre tres i quatre espines centrals, formant una creu, rectes, rígides i d’un color groguenc o color palla. La base normalment és marró fosc. Les espines radials són molt semblants a les centrals, només canvia la quantitat (de dues a tres) i el tamany (són més petites).

Generalment és una planta fàcil de cuidar. Li agrada mantenir-se fresc i només necessita un breu descans a l’hivern. Pot tolerar gelades lleugeres sempre que no superin els quatre graus negatius i no siguin gaire seguides. Té una excel·lent tolerància a la calor, per això necessita sol quantes més hores al dia siguin possibles. Tolera també a una ombra lleugera i no li agrada el sol intens i calent als mesos centrals d’estiu.

Si el tenim en òptimes condicions, podrem gaudir de les seves flors, perquè creieu-me quan us dic que costa molt de veure-les obertes, ja que floreix entre el juliol i l’agost i les flors s’obren al matí, amb els primers rajos de sol i es tanquen quan el dia s’acaba. Les flors fan set centímetres de llarg, 8 de diàmetre i són brillants, de color groc pàl·lid amb un estigma vermell-violeta que crida molt l’atenció. Quan la floració acaba, dona pas a unes petites llavors marrons i allargades a la base d’uns tres centímetres de llarg i curiosament també són una mica peludes.

Pel que fa al reg, millor regar molt de tant en tant a l’hivern perquè les arrels no s’assequin completament, i regar regularment a l’estiu i la primavera (jo us diria, un cop cada quinze dies a la primavera i un cop a la setmana a l’estiu sempre assegurant-vos que el substrat està completament sec abans de tornar a aportar aigua). Alguns productors suggereixen utilitzar exclusivament aigua de pluja. Però aneu amb compte, ja que es podrirà fàcilment si el substrat està humit i fred. Acostuma a perdre les arrels a l’hivern.

Finalment, aquesta espècie requereix ocasionalment una petita aportació de ferro a la terra. Si ens passem amb la humitat, provocarem que aparegui la cotxinilla cotonosa (o cotonet com li dic jo) que s’amaga molt fàcilment entre les seves costelles i si no ho detectem a temps, pot portar la Parodia a la mort.