Cactus Opuntia Monacantha

La Opuntia Monacantha anomenada vulgarment Monducuru, és un cactus arbustiu que pot fer fins a sis metres d’altura si està al seu hàbitat natural. Es pot diferenciar sense gaires problemes el tronc de la copa i les branques. El tronc pot fer uns quinze centímetres de diàmetre, mentre que la copa està densament ramificada de les pales ovalades o oblongues tan peculiars de les opunties. Es caracteritzen perquè són estretes a la base i fan entre deu i trenta centímetres de longitud. Normalment, són de color verd brillant, però a vegades poden tenir vetes groguenques i blanquinoses, però això ja es dona pràcticament només a la varietat variegada.

Si ens hi fixem bé, també podrem apreciar que té unes fulles diminutes, de dos a tres mil·límetres de longitud. Les arèoles són molt traïdores, aneu amb compte perquè, si manipuleu aquesta planta sense cap mena de protecció a les mans, podeu acabar amb els dits plens d’aquelles punxes invisibles que costen tant de treure (el que es diu gloquidis). Són llanoses i marrons. Té unes espines que de normal són molt solitàries, totalment rectes i poden mesurar d’un a quatre centímetres de longitud, poden ser des de color marró-groguenc a marró vermellós fosc.

Pel que fa a les flors, sorgeixen de maig a juny. Poden ser de color groc viu o vermellós, d’entre set i vuit centímetres de diàmetre i ser molt obertes. Després, quan la flor ja s’ha passat surt un fruit de vuit centímetres, de color vermell que és bastant persistent, és a dir, que aguanta bastant temps enganxat al cactus abans no caigui a terra. Tant aquesta Opuntia com totes les altres varietats, són molt fàcils de reproduir. Es pot fer tant per llavors com asexualment, que bàsicament això vol dir que tan sols es trenqui una pala i toqui el terra i ningú la manipuli, ja és capaç de treure arrels.

És una espècie de llum, que precisa il·luminacions intenses i directes. No suporta els sòls que es poden embassar amb facilitat o els que estan mal drenats. El reg ha de ser abundant a l’estiu i primavera i ser escàs o nul a l’hivern. Un cop cada quinze dies a la primavera, un cop a la setmana a l’estiu i per últim un cop al mes a la tardor, després deixar de regar fins a la següent primavera.

Una cosa que trobo que és molt negativa és que des d’almenys el segle XIX està molt estesa per Cuba, l’Índia, Sud-àfrica i Austràlia. Més recentment s’ha estès pels Estats Units. Es tracta d’una planta invasora de zones àrides, on pot arribar a competir avantatjosament amb la vegetació autòctona, desplaçant-la o impedint la seva regeneració, i això està sent un problema greu.