Cactus Parodia Rutilans

Avui parlarem de la Parodia rutilans, més coneguda com a Notocactus rutilants. Procedent d’Uruguai, aquest cactus és considerat com a curiós bàsicament per la seva derivació del llatí. El nom “Rutilans” prové de “taronja vermellós”, i fa referència al color de les espines que cobreixen tot el seu cos. Té nombroses espines rígides i afilades amb una varietat de colors bastant diversa. Té entre catorze i setze espines radials entre blanques i groguenques o grises i amb les puntes més fosques fent fins a 5 mil·límetres de llarg. També té una o dues espines centrals, de color marró vermellós clar, rectes o apuntant lleugerament cap avall, i podem notar també que la inferior és més robusta. Pot fer fins a 7 mil·límetres de llargada. Ens podem fixar també, que a la seva joventut, les arèoles que cobreixen les espines estan cobertes per una densa llana blanca, que aquesta es va perdent a mesura que va creixent sense desaparèixer del tot. Té una quantitat de costelles considerable si ens fixem sobretot en la mida del cactus. Entre divuit i vint-i-quatre en forma d’espiral i dividides en solcs profunds i unes petites gepes que recorden a la barbeta d’una persona.

La seva tija és globosa quan el cactus és petit i amb l’edat es torna lleugerament allargada o és poc cilíndrica. De color verd blavós apagat a verd brillant i no supera els 5 centímetres d’alçada.

Ara és el moment de parlar de la floració. Produeix unes flors molt vistoses de color salmó, rosa o vermell carmí i uns pètals translúcids que poden ser també de color salmó, vermell carmí fins al groc rovell al centre. Tenen una mida d’uns cinc centímetres de llargada per sis centímetres de diàmetre, amb llana blanca per tota la part exterior del seu coll. Les puntes de les flors són més fosques que la resta de pètals i l’interior de la gola és d’un groc més pàl·lid. La tija normalment és de color marró vermellós. Comparat amb altres espècies, comença a florir quan és bastant jove. Un punt característic és que és una espècie de floració molt lliure i autofèrtils (que això vol dir que no necessita un altre exemplar de la mateixa espècie ni insectes per poder crear les seves pròpies llavors). Quan la flor ja s’ha marcit, apareixen els fruits que poden fer entre un i dos centímetres de llargada.

Per anar acabant, explicaré les temperatures que no s’haurien de superar, la ubicació més adequada i el que pot provocar la seva mort. La Parodia Rutilans prefereix estar situada en un lloc on tingui ombra parcial, li agrada també estar a un lloc càlid i lluminós, però no li agrada gens el sol intens i sufocant dels mesos més calorosos de l’estiu. La temperatura mínima el qual no s’hauria d’exposar durant l’època de repòs, és a dir a l’hivern, és d’entre vuit i deu graus positius, tot i que s’ha demostrat que pot aguantar temperatures de fins a cinc graus negatius sempre que siguin períodes curts. Pel que fa al reg ha de ser més o menys estable entre la primavera i estiu (un cop cada quinze dies a la primavera i l’estiu), ser pràcticament nul a la tardor (com a molt un cop al mes si esteu en una zona on les temperatures mínimes no superin les abans comentades) i s’ha de suprimir completament a l’hivern, ja que es podreixen i perden les arrels amb gran facilitat si la terra està humida i freda.

Finalment, puntualitzo que és millor regar-los amb aigua de pluja.