El meu projecte personal va començar l’any 2011, quan els meus pares em van regalar el meu primer cactus a l’edat de catorze anys. Es tractava de Parodia Magnifica. Avui en dia, encara és viu, té exactament onze anys. Aquest cactus va suposar un abans i un després a la meva vida. Un canvi que sortiria a la llum uns quants anys més tard. Molts dels que esteu llegint això podeu pensar que no n’hi ha per a tant, que només és una planta, però si una cosa tinc clara i puc dir del cert que em defineix és el simple fet que un cactus em representa. Aquesta afirmació la tinc clara des de fa relativament poc, quan vaig llegir una frase que explicava el significat dels cactus. Diu així: “Segons el FENG SHUI aquesta és una planta considerada guardiana i ajuda a les persones a trobar la seva força interior enmig de la soledat. Són purificadors de l’ambient i l’aigua que retenen simbolitza les nostres emocions i sentiments. Les seves espines poden semblar inofensives per nosaltres, però són una part integral del seu sistema de defensa i simbolitza la protecció contra les visites perilloses i no desitjades”. Llavors, en llegir aquesta definició, vaig entendre de seguida que els cactus eren el meu món i que havia de fer el possible per poder aprendre més sobre ells, saber els seus noms científics i tot el que em fos possible per familiaritzar-me encara més tant amb els cactus com amb les plantes en general.
Després de passar uns quants anys treballant en altres sectors, com l’hostaleria o les fàbriques, vaig decidir que no podia continuar així i curiosament, al mateix temps que començava la pandèmia de la covid-19, vaig trobar un cicle formatiu que encaixava perfectament amb el meu perfil. Un grau mitjà de jardineria i agricultura ecològica. Al moment vaig saber que era aquí, que havia descobert la porta cap a la meva pròpia felicitat. El 2019 emprenia aquest camí ja amb una col·lecció pràcticament de 200 cactus. Pràcticament, dos anys més tard, el 2021, més exactament al desembre, acabava el curs, tant teoria com pràctica. Ara, ja podia començar a treballar del que volia, i del que sempre m’havia agradat, però com a vegades sol passar, les coses no surten com es vol que surtin. No vaig aconseguir cap feina de jardinera, sense comptar les feines que jo podia fer pel meu compte i vaig haver de tornar a les fàbriques. Jo em vaig agafar aquest canvi com una decepció, una derrota davant el futur que tenia a tocar de dits. Si bé és cert que diuen una porta es tanca i una altra s’obre, exactament això és el que va passar. Havia sentit a parlar d’uns cursos subvencionats que t’oferien un certificat acreditant que havies estudiat el que fos, i vaig pensar que podria ser una bona opció també. Així que em vaig posar mans a la feina i en vaig considerar un dels molts que hi havia per treballar de forestal (tallant arbres i tot aquest món). De cop, ho vaig veure com una oportunitat de seguir amb la meva formació dins d’aquest àmbit, i vaig veure que una porta s’obria davant meu. Havia descobert el meu lloc un altre cop. Havia aconseguit la via d’escapada de les fàbriques, havia trobat el futur que tant anhelava. Ara, a març del 2022, m’espera un any de teoria, pràctica i feina de forestal. I per descomptat, seguir amb la col·lecció, que ja en tinc més de 500 exemplars.
D’ençà que vaig començar el curs fins ara, sobretot al principi, em trobava que hi havia molta gent, tant homes com dones que em deien: però tu fas servir motoserra i talles arbres? M’ho deien amb cara de sorpresa perquè com que soc dona potser es pensaven que no era capaç de fer aquesta feina, que lamentablement és considerada una feina per “homes”. Una vegada més em va tocar obrir-me pas entre crítiques i males paraules d’algunes persones (per sort no totes, d’algunes altres m’han dit que m’admiraven per haver triat aquesta feina). Vaig haver de defensar la meva decisió i fins i tot alçar-me en peu de guerra dient que els temps estaven canviant i que les dones teníem el mateix dret a agafar una màquina, conduir un tractor o ser cap de colla d’un grapat d’homes. El que sé del cert, és que el bosc córrer per la meva sang, ja que tant el meu pare com el meu avi són homes de bosc i també van fer aquesta feina que avui dia m’apassiona.
